A Mercè Figueres, 21 III 1937 (53)

53

 

Xàtiva, diumenge 21 de març de 1937

Estimada Mercè:

Veig per la teva carta que si no en rebia per espai de tant de temps és perquè les dues que m’havies escrit estan fent l’interminable camí de Puig d’Olena a Madrid i de Madrid a Xàtiva. No les he rebudes encara i a fe que les espero amb candeletes ja que em dius que tens remordiments d’haver-les escrites ¡solen ser tan interessants aquelles coses que a les noies, un cop fetes, els donen remordiments! No deixa de ser absurd que tu i jo, que en el fons estem d’acord, ens barallem com gat i gos a propòsit d’aquesta guerra; tant més absurd que tinc per costum de callar com una tomba davant la immensa majoria de les bèsties humanes a qui sento a dir coses frenètiques i delirants. Deu ser que només discutim amb aquells amb qui estem d’acord.

¿Per què m’hauries d’amagar el que penses? Escriu-me sempre amb tota llibertat sense gens de por d’ofendre’m; no m’ofendré mai, ni que em diguis cul d’olla. «Manos blancas no ofenden.» Un cop ben assentat això, deixa’m dir-te, en relació al que m’assegures respecte a les virtuts dels catalans, que no hi estic gens d’acord i que qui sap si la nostra pàtria no tornarà a ser gran fins el dia que quan algú ens digui «laboriosos» li repliquem amb un cop de puny.

Sabia que havies estat a Girona per la carta d’en Màrius; em sap molt de greu que la teva estada a la ciutat de la teva infantesa s’hagi vist amargada pels odis que hi has trobat i t’acompanyo en el sentiment per la desaparició de les campanes: es veu que les han foses per a la indústria de guerra. A Xàtiva les veuries encara en el seu lloc, si bé no toquen; només toquen les de la col·legiata, un meravellós carillon que esfulla les hores a poc a poc i que també sap tocar la Internacional. ¡Qui l’hi havia de dir al papa Borja, fundador, segons sembla, d’aquesta col·legiata! Tinc entès que el papa Borja no era gaire més recomanable que molts milicians de la «columna Durruti» però vés a saber; potser tot són calúmnies.

A mi en tot cas, que sóc un pobre sorge,
no m’escau de dir mal del papa Borja.

Les campanes de la col·legiata ara toquen la Internacional però l’essencial és que segueixen en el seu lloc; el dia de demà tornaran a servir per allò a què foren destinades. No hauran tingut tanta sort els quadros del Ribera; els anarquistes van calar foc a les esglésies de Xàtiva com a les de tot arreu i sembla que d’aquells quadros, com d’altres tants, no n’ha quedat res. ¡Mira que cremar el Ribera a Xàtiva! Aquest matí, tot passejant, m’he arribat fins a un poble anomenat Genovès i hi he vist —per això hi anava— l’esglesiola tota restaurada després de l’incendi… amb l’única diferència que a l’altar major ara hi ha les imatges de Marx, Lenin i Pablo Iglesias. M’ho havien explicat i no m’ho creia; ara que ho he vist amb els propis ulls t’ho puc garantir. Ja no es diu església sinó «casa del poble»; en definitiva més val això que no pas tirar-la a terra o convertir-la en mercat com s’ha fet en tants llocs de Catalunya. Un dia o altre podrà tornar a servir d’església; això deurem als comunistes, que a Genovès s’han sortit de desbancar els anarquistes.

Al costat d’aquestes notícies tan desoladores te’n puc donar una que reconforta: a Xàtiva les «Germanetes dels Pobres» continuen prestant els seus serveis amb tota normalitat, sense altre canvi que el de la indumentària.

Si et digués que les esglésies cremades o dedicades al nou culte de Marx i Lenin (¡i Pablo Iglesias!), em fan pensar en aquells primers cristians que destruïen els temples i les estàtues dels déus. Quina diferència, diràs tu; aquells destruïen una falsa religió per implantar-ne una de veritable mentre ara es fa a l’inrevés. És, naturalment, un punt de vista; també jo, encara que indigne, em considero catòlic a rauxes, però el cert és que en saber que a Vallclara havien aterrat la creu de terme el primer que em vingué al pensament foren els seus precursors, aquells déus-termes dels pagans que protegien els camps, les collites i les cabanes dels nostres remots rebesavis ¿quina necessitat hi havia d’aterrar-los si eren en definitiva tan inofensius els pobres i feien des de tants segles tanta companyia? Que n’és d’estrany aquest desfici destructor que s’apodera de tant en tant de l’espècie humana.

Al principi a Xàtiva ens miraven amb recel, creguts que també nosaltres érem anarquistes (i segurament dels pitjors ja que érem els «tècnics» de la «columna»). Ben aviat hem fet amistats al cafè; aquí les noies el freqüenten amb tota naturalitat i, com que de nois de la nostra edat no n’hi ha o a penes degut a la guerra, les nostres amistats són sobretot de l’altre sexe, contentíssimes en saber que no teníem res d’anarquistes i que érem simplement oficials de l’Exèrcit de Catalunya adscrits a la «columna» per ordres superiors que no podíem desobeir. El company amb qui més acostumo a anar-hi —el mateix amb qui comparteixo la dispesa— s’ha engrescat, fins i tot, tant que sembla que la cosa acabarà en casori; la causant de l’estropici és una morena inseparable d’una rossa; aquesta i jo hem de fer allò tan clàssic d’aguantar l’espelma, sacrifici tant més meritori de part de la rossa que li vaig advertir amb tota lleialtat i de bones a primeres que jo ja era casat. Tot sigui per la moral. I et diré de passada que és un tòpic allò de les valencianes morenes; n’hi ha de rosses en proporció força considerable i són tan valencianes com les altres. Aquí, a Xàtiva, són precisament valencianíssimes; sempre recorden amb orgull que als xativesos se’ls diu «els cremats» perquè Felip V va fer cremar la ciutat i li canvià el nom pel de Colonia de San Felipe per castigar-la de la resistència desesperada que li havia oposat. Només hem ensopegat una noia que no estigués orgullosa de ser valenciana, però no era de Xàtiva; era de no sé on ni vull saber-ho, mestra d’escola primària amb pretensions d’intel·lectual que es manifestà molt sorpresa en sentir-nos parlar tots i totes en valencià a la tertúlia del cafè:

—Pos a mi, ens digué, quan parle en valencià me pareix que lladre.

«I quan ho fa en castellà també» em digué a cau d’orella la rossa; potser l’altra ho sentí, la qüestió és que es tornà vermella com un perdigot i després d’aquell dia no s’ha atansat més a la tertúlia.

I vet aquí que ha arribat l’equinocci de primavera i no he pogut ser a Barcelona a celebrar els quatre anys de la meva filla. L’aire és tebi i perfumat, les orenetes tornen als ràfecs dels vells casals i la nostra ànima és també a estones com un gran casal abandonat, ple de racons misteriosos i de nius que de cop i volta poden tornar a poblar-se al buf de la primavera. ¿A poblar-se de què? De remordiments i d’enyorances; de remordiments del que hem fet, d’enyorances del que no hem pogut fer. De vegades, amb aquestes dues amigues xativeses, ens en anem a voltar tots quatre pel terme; la rossa i jo ens quedem discretament una mica enrera i parlem de botànica. Hi ha tantes herbes; un no acabaria mai de conèixer-les totes i ara estan totes florides.

 

A Mercè Figueres 17 II 1937 (45)

45

Madrid, dimecres 17 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

En aquest temps deu fer, si no m’erro, un any de la primera carta que et vaig escriure. ¿Qui ens havia de dir aleshores que passarien tantes coses i tan espantoses? La vida és delirant.

La teva germana va ser el nostre lligam; és ella que em parlà de tu i em suggerí que t’escrivís. M’explicà que al sanatori us distrèieu amb les amistats per correspondència i ho vaig trobar molt posat en raó; vet aquí doncs que li dec haver-te conegut a tu i a través de tu en Màrius. Per cert m’agradaria escriure-li però em passa amb l’Esperança que no sé de què parlar-li; és d’aquelles persones que actuen per pura presència, no calen les paraules i potser fins i tot fan nosa. ¿Hi ha algú capaç d’escriure a una lleona de Numídia? A una lleona de Numídia se la mira i se l’admira, se la recorda i se l’enyora, però no se li escriu; només queda el recurs de fer-li pam-i-pipa. Al cap de tres setmanes de no rebre ni una ratlla de Catalunya ni saber-ne altres notícies que les que em dugué un cunyat meu (aquell mateix que a Vilalba dels Arcs tenia aquella gata infidel i que ara, com que és metge, és tinent de Sanitat de l’Exèrcit de Catalunya), avui rebo per fi dues cartes i una postal de la meva dona i dues cartes teves incloses dins les seves. Sóc al nostre dormitori, el dels «compañeros técnicos», i faig servir de taula el llit ja que de taula no en tenim; sobre el cobrellit hi ha les quatre cartes i la postal esteses i em sento l’home més feliç del món.

Com sigui que els correus passen tan difícilment pel «cordó umbilical» (com deia un dels nostres professors de l’Escola de Guerra) que relliga Madrid a la resta del territori republicà, no ens podrem escriure tan sovint com solíem si és que per escriure’ns volem esperar la resposta de l’altre. Per la resta la meva vida a Madrid continua essent d’oci absolut; em pregunto perplex si m’haurà calgut ingressar en una «columna» anarquista per conèixer les immundes delícies de la «vida del burgès»:

menjar, jeure i no fer res.

Ara es comença a parlar de reorganitzar-la per convertir-la —per fi— en una brigada regular de l’Exèrcit de Catalunya; abandonaríem Madrid per instal·lar-nos probablement a Xàtiva. Allà instruiríem els reclutes que el govern de la Generalitat ens enviaria; tot plegat ens hi retindria un mes com a mínim. Aleshores estaríem en disposició d’acudir al punt que la superioritat ens assenyala- ria. Tot això suposant que jo continuï formant part d’aquest cos; ja t’explicarà la Nuri, a qui vaig enviar una extensa carta per conducte del seu germà, moltes coses que m’estimo més no escriure. Em diu en efecte a la darrera de les seves que pujarà a Puig d’Olena; per ella ho sabreu tot. Jo no puc sol·licitar canvi de «destí» (recorda el que em va passar amb aquella instància) però es tractaria d’assolir per altres mitjans que la superioritat ho decidís; penso de nou en el vostre estimat doctor Ribes Soberano ¿no podria insistir en les seves gestions, ell que és diputat de l’Esquerra al Parlament català? Aleshores va fracassar; qui sap si ara se’n sortiria. Sembla que als de l’Esquerra els hauria d’entendrir el meu interès per incorporar-me a la «columna Macià-Companys»; que per cert, si em sembla molt bé que es digui Macià, trobo en canvi absurd que hi afegeixin el nom d’un dirigent vivent ¿no se’ns estan encomanant molts vicis dels feixistes?

Confio que amb motiu de la nostra reorganització tindré ocasió de fer una escapada a Barcelona; pujaria a Puig d’Olena i li repetiria moltes coses de les que entretant ja li haurà explicat la Nuri, però afegint-hi nous detalls que estic cert que li hauran de fer una gran impressió. No dubto que en conseqüència remourà cels i terra per complaure’m. Espero que el pare d’en Màrius també hi podrà fer alguna cosa.

Em fa estrany de pensar que en aquelles primeres cartes ens tractàvem cerimoniosament de «vós» com dos personatges de comèdia clàssica. ¿Com hauríem pogut sospitar que passaríem tan aviat de la comèdia a la tragèdia? Em parles de la pau i voldria dir-te que poques persones hi deu haver al món tan amants de la pau com jo; per això sóc militarista; un poble només pot defensar-la defensant-se. Si el govern republicà, en comptes de dissoldre els regiments regulars, els hagués utilitzats per assegurar l’ordre, aquesta guerra s’hauria pogut guanyar en poques setmanes ja que en el primer moment tenia quasi tothom al seu costat i l’alçament facciós havia fracassat en els punts decisius: Madrid, Barcelona, València, Bilbao.

Em preguntes quina idea es fan els madrilenys de nosaltres els catalans. Es pot dir que ara no en corren per aquí d’altres que els de la «columna Durruti»; als qui duem la nostra gorra distintiva ens identifiquen tot seguit com a catalans. No es veuen altres banderes catalanes que les de les tropes valencianes, molt nombroses, que han vingut a prendre part en la defensa de Madrid. Quan els veig passar tan marcials i amb les seves banderes desplegades em fan una enveja… La de la nostra «columna» és la vermella i negra de la FAI (la mateixa de la Falange); en aquest moment tenen molt més prestigi, i és ben natural, els valencians que no pas nosaltres. Ells van amb la bandera de la seva pàtria —la nostra— i nosaltres amb una d’universal («mi patria es el mundo, mi familia la humanidad») però tota família està més disposada a rebre amb afecte el membre d’una altra família que no pas un esgarriacries que les voldria suprimir totes. Deu ser per això que els «universalistes» són tan mal rebuts arreu de l’univers.

¿Com vols que no enyori Catalunya? La meva ànima deu flotar encara per damunt de les palmeres de Xàtiva o de les últimes muntanyes de les comarques d’Alacant. Quan el tren arribà a La Encina em vaig sentir estranger per primer cop a la vida; encara no havia estat mai en una terra on no es parlés el català. Però no oblidis que la nostra «columna», malgrat els seus principis «universals» i la seva bandera que és com la de la Falange, és un tros de Catalunya; tots els milicians són catalans (més o menys la meitat del Principat i l’altra meitat de València), de manera que no s’hi sent altra cosa. Algun dia et parlaré d’aquests milicians, que em tenen molt capficat; fóra massa simplista de dir que n’hi ha de dues menes, els bons i els dolents. És més complicat, naturalment; però que n’hi ha molts de bons em sembla fora de dubte. Un dia em vaig animar a explicar a una colla d’ells que en aquesta guerra hauríem de dur tots una sola bandera, la catalana, l’única que ens representa a tots; m’escoltaven amb molta atenció. «Company tècnic» em digué per fi un que semblava parlar en nom dels altres, «sentint-te ara a tu comprenem el que vols dir però fins ara havíem cregut que la bandera que tu anomenes catalana era la de la burgesia.» Que bonica hauria pogut ser aquesta guerra dins la seva tristesa si ens hagués trobat en un moment que els catalans haguessin tingut plena consciència d’ells mateixos; el que és ara, per paradoxal que et pugui semblar, la bandera vermella i negra és als meus ulls com una mena de bandera catalana perquè sé que allà on oneja hi ha catalans ¿no n’hi hauria per plorar a llàgrima viva?

 

A Mercè Figueres, 22 I 1937 (39)

41

Barcelona, divendres 22 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Com que estic removent cel i terra perquè no m’enviïn a una columna anarquista sinó a la «Macià-Companys» com l’Usall, encara no he anat a recollir el passaport militar a la Comandància i entretant demà passat, que serà diumenge, pujaré a Puig d’Olena a parlar amb el vostre metge el doctor Ribes Soberano, que en tant que diputat de l’Esquerra Republicana potser hi podrà fer alguna cosa. L’Usall, més feliç que jo, ja se n’ha anat cap a Alcanyís junt amb altres setze, entre brigades i sergents. Suposo que t’escriurà; si no ho fa, no té paraula. D’en Cruells vaig rebre carta ahir al vespre, junt amb la teva; està de cap de la 1a companyia de Metralladores de la guarnició del castell de Figueres; té de camarades l’Esplugues i l’Albiol, dos nois molt bons, nacionalistes. Diu que el comandant de la guarnició és tan simpàtic, que tot s’hi fa en català —fins les veus de comandament— i que estan encantats. «La gent de Figueres té un parlar molt bonic» m’escriu el bon minyó; i afegeix que la vida és cara, que mengen pa moreno i que treballen en la fortificació del pont de Colera: «tirem de pic i pala com els bons però passem dies ben feliços.»

Dels altres camarades de l’Escola de Guerra no tinc notícies; pel que fa a les meves, vet-les aquí resumides: els companys amb qui havia de fer el viatge a Madrid, destinats, com jo, a la «columna Durruti», ja fa deu dies que són fora. Jo era al llit amb una grip com una casa, que és la circumstància que m’ha permès de quedar-me de moment a Barcelona. No bé rebut l’ofici comunicant-me el meu «destí», vaig presentar immediatament una instància al Conseller de Defensa de la Generalitat sol·licitant-ne un altre. El coronel Bosch em convocà al seu despatx i m’hi rebé amb una severitat extremada i parlant-me en castellà, potser per extremar més encara la severitat:

—Por esta instancia merecería que le quitasen el ascenso que le han dado en la Escuela. Parece mentira que usté sea letrado. Ha puesto aquí unas protestas que si llegan a manos del señor Consejero ¡el señor Consejero bota!

El senyor Conseller de Defensa del govern de Catalunya… ¡és de la FAI! No és pas que jo no ho sabés, naturalment; ho sabia de sobra però el fet de saber-ho m’havia inspirat les frases precisament més sarcàstiques de què anava empedrada com si tal cosa la prosa oficinesca de la meva instància, la qual, cregut que la llegiria el conseller faista en persona, no deixava d’acabar ritualment amb allò tan fi de «és gràcia que espero merèixer de la benevolença de la Vostra Excel·lència, a qui Déu guardi molts anys pel bé de Catalunya».

—Doni gràcies a Déu, prosseguia el coronel Bosch ara en català, que hagi hagut de passar abans per les meves mans com a cap que sóc de la secció de Personal.

I vegi què en faig (l’esquinçà en mil bocins per tirar-los a la paperera); si vostè fos un autèntic militar, no un civil militaritzat, cosa que l’excusa, sabria de sobra que un oficial no pot discutir les ordres i s’ha d’incorporar sense comentaris al «destí» que se li dóna sigui quin sigui. ¿Sap que en un cas d’insubordinació com el de vostè, que pot prestar-se a ser interpretat com de rebel·lió, el codi militar té prevista fins la pena de mort? D’altra banda, afegí abaixant la veu, ni cal que li digui com comprenc els seus sentiments; pensi per aconformar-se que tot és preferible a la victòria del feixisme. I que de vostès depèn ara que la «columna Durruti» passi a ser una divisió disciplinada.

Tenim cartes d’en Màrius per respondre; la Nuri està molt afalagada amb aquell sonet de les anèmones que li ha dedicat.